Ahir es van conèixer les dades de l'Enquesta de Població Activa. La taxa d'atur a l'estat espanyol ja arriba al 27,16% (6.202.700 persones sense feina), i la juvenil ja arriba al 57%, unes dades esgarrifadores. Unes dades que són l'evidència de la situació d'emergència social en que es troba l'estat; una evidència, a més, de l'escletxa ja insuperable que separa la joventut de la resta de la població activa. Es fa cada vegada més patent que les proclames que defensaven les reformes laborals, del PSOE primer i del PP després, no eren més que mentides. No eren més que excuses de mal pagador per augmentar la seva competitivitat en base a la nostra pobresa.
Ells ho tenen molt clar; per redreçar la situació de crisi del capitalisme han d'abaratir els costos humans. Pensen que la riquesa la creen els empresaris, que el que abans es deia “reproducció de la força de treball” és una cosa passada de moda. Tenir una massa treballadora que torni al dia següent a treballar no requereix donar, a aquesta, una vida digna. Total, si no vénen tenen tot un gruix de població que espera amb gran ansietat poder treballar. Una sanitat, una educació, un habitatge i una alimentació digna són luxes -deuen pensar- en temps de crisi. Hi ha gent que fins i tot s'ho arriba a creure. Bé, desgraciadament molta. També és molta la gent que creu que abaixant salaris la cosa anirà millor per les empreses. Potser sí, però acostuma a passar que de les grans dades macroeconòmiques, i d'aquells balanços que tenen moltes línies en ascens, les persones que viuen del seu treball s'emporten molles microscòpiques
En tot cas, molta gent acostuma a pensar-ho fins que un bon dia li treuen la casa, ha d'anar sovint al banc d'aliments o ha de fer mil tripijocs per mantenir la família. Aquí comencen a canviar moltes coses, però apareix la por. Bé, la por apareix abans, però s'acostuma a barrejar amb la supèrbia del que mirava “Callejeros” i es sentia feliç de no ser tant desgraciat. La por ho paralitza tot, és el principi del poder d'aquells que basen la seva riquesa en viure del treball d'altres, d'endeutar a la gent, en definitiva, d'aquells que s'enriqueixen amb el robatori constant i legal conegut com a capitalisme. La por, sigui quin sigui l'origen, es combat en grup, de forma col·lectiva, i s'acostuma a superar quan es coneix d'on ve i qui són els veritables culpables.
Juanma Rodríguez
Etiquetes de comentaris: Actualitat
