Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.

Més informació Anar al web www.jcc.cat

Revolució

la revista de la Joventut Comunista

dimecres, 22 de maig del 2013

Escola de Quadres: Marxisme-Leninisme

El passat Dissabte 11 de Maig a l’Escola de Quadres de CJC vam estar un matí parlant i discutint sobre diversos aspectes del pensament marxista-leninista des d'una perspectiva històrica i de l’evolució del seu pensament. Vam tenir la sort de comptar amb la presència de Raül Valls, responsable de Formació del PCC, amb el qual vam poder encetar i posar sobre la taula diversos temes molt interessants. Principalment, el debat es va centrar en la vigència de l’obra de Marx i Lenin concretament pel que fa a la visió “evolutiva” de la història tot considerant el Capitalisme com una etapa necessària de transició entre el feudalisme i el socialisme i el comunisme.

Marx, a “El Capital” fa el desenvolupament teòric d’anàlisi del capitalisme com a sistema econòmic. Un desenvolupament extremadament útil i de gran vigència avui -quasi 150 anys després- però al cap i a la fi no deixa de ser teòric i escrit abans de totes les experiències que va viure Marx i que hem viscut tots i totes les comunistes fins avui. En el llibre, Marx defensa que la Revolució Democràtica de la Burgesia per a fer saltar els dics del Feudalisme és necessària. Diu que el desenvolupament del Capitalisme és el que crea el subjecte històric capacitat per revolucionar les formes de producció burgeses i acabar amb l’opressió de l’home per l’home: el proletariat.

En aquest punt, el pensament de Marx, reflexa de forma científica la necessitat de desenvolupament de les forces productives però que de la creació d’aquestes esdevindria necessàriament una classe oprimida (la classe obrera). Aquesta classe subalterna passaria a ser ser subjecte protagònic pel canvi del capitalisme al socialisme.

Els primers anys del s. XX no fan més que confirmar aquestes reflexions. En primer lloc, l’internacionalisme marxista pateix l’any 1914 un fort cop amb l’esclat de la 1a GM, la guerra més cruenta. Els i les treballadores europees s’alineen amb els seus països guiats pels partits socialistes i socialdemòcrates en els quals s’hi trobaven tots els comunistes: esdevenen les primeres escissions i es creen els Partits Comunistes com a tal. En segon lloc, la Revolució d’Octubre de 1917 a Rússia ens porta cap a la primera experiència Socialista a Europa. La Revolució esclata en un país on el Capitalisme no s’ha desenvolupat encara tant com a Alemanya o França, països que s’esperava que fossin el motor de la Revolució a tota Europa. Passen els anys i les Revolucions no es donen en aquests països, fins que finalment s’asumeixen les conseqüències a la Unió Soviètica i es comença a parlar per primer cop del “Socialisme en un sol país”.Si analitzem la construcció del Socialisme a la URSS, veiem com en molts aspectes va copiar el model de creixement capitalista occidental, tot desenvolupant les forces de producció dins el control proletari.

Així doncs, Lenin tampoc va més enllà dels postulats de Marx sobre la necessitat o no del desenvolupament industrial basat en el model capistalista. De fet, la seva aportació i la que avui ens és més útil gira entorn la teoria revolucionària i el model organitzatiu del Partit Comunista (que tants èxits ha portat i vides a salvat, sobretot en situacions de clandestinitat).

Avui però, noves preguntes sorgeixen sobre aquest model. Pensadors com Sacristán, Jorge Richmann o Iring Fetscher comencen a qüestionar si realment el Capitalisme i el creixement econòmic desenfrenat són etapes per les quals estem disposats a passar i desenvolupar abans d’arribar al Socialisme i la Comunisme. No és un debat fàcil de tancar, donat que hi ha arguments en totes dues bandes. Donat que l’experiència revolucionària del s. XX ens ha mostrat la fragilitat que pateixen els països que aconsegueixen fer una Revolució i la necessitat amb la que es troben de desenvolupar les forces productives per tal de subsistir.

Alguns dels llibres recomanats i debatuts a l’Escola:
 
  • “Antologia MARX: el arma de la crítica” Joaquim Sempere
  • “Sobre Marx i el marxismo” Manuel Sacristán
  • “El Capital” Karl Marx
  • “Situació de la clase obrera a Anglaterra” F. Engels
  • “Desenvolupament del Capitalisme a Rússia” V. I. Lenin
  • “Izquierdismo enfermedad infantil del comunismo” V.I. Lenin
  • “L’Estat i la revolució” V.I Lenin
  • “Condiciones de supervivencia de la humanidad” Iring Fetscher
  • “El socialisme arribarà amb bicicleta” Jorge Richmann

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 15 de maig del 2013

dimecres, 8 de maig del 2013

Breus apunts marxistes sobre els grans eixos de la contrareforma universitària EU2015

La crisi estructural del sistema capitalista està marcada per les conseqüències de l'aplicació, des de fa dècades, de les polítiques neoliberals. Un dels objectius de la burgesia, la destrucció dels drets socials garantits per un Estat del Benestar, mort amb la fi del pacte social, es troba en l'escenari més idoni pel seu desenvolupament. L'educació universitària n'és un exemple.

Mercantilització: desenvolupant la divisió internacional del treball, amb les conegudes conseqüències en el teixit industrial dels països desenvolupats, i profunditzant en la fase imperialista del sistema capitalista, les elits polítiques i econòmiques teoritzen sobre la societat del coneixement: aquella on la ciència i la investigació, en sí mateixes, són part important de les forces productives. En aquest model econòmic, sobretot en els països Europeus, la Universitat juga un paper clau. Mercantilització és organitzar la generació de coneixement i els seus fruits al servei dels interessos del capital privat, en la lluita per consolidar pols de competència a escala internacional (Nord-Americà, Europeu i Asiàtic). Per tant, inherent al mateix, no trobem la generació de riquesa mitjançant el sistema productiu local (proper a les universitats), en tot cas una veritat, però una observació reduccionista, sinó l'organització de la societat del coneixement a partir dels antagonismes de les classes dominants a nivell internacional.

Elitització de la Universitat: “La universitat és una institució que produeix i organitza hegemonia [...]” i  “[...] El problema de la divisió social i classista del treball és l'arrel de l'interès que té la universitat per la classe treballadora i el moviment socialista.”  citant breument a Manuel Sacristán en el seu text “La Universidad y la división social del trabajo”. L'elitització de la universitat, és a dir, l'objectiu d'expulsar de la universitat, en endavant, no permetre l'accés a la universitat, a les majories socials i particularment a la classe treballadora respon a dues necessitats per part de la classe dominant. D'una banda, consolidar la generació de les idees dominants (hegemòniques) al marge de les voluntats i aspiracions dels sectors populars a qui és manté en un estat d'ignorància. En segon lloc, per la importància que té la Universitat en la divisió social del treball a partir de la formació dels professionals de la societat, blindar la participació directa en aquest procés a la població que en pateix les conseqüències: els i les treballadores. Més enllà de les teories, més o menys encertades, sobre els canvis en un sistema productiu que ja no accepta més treballadors i treballadores qualificades, l'elitització de la universitat és un mecanisme de supervivència de les classes dominants.
Governança: en un sentit estret de la paraula, governança és la substitució dels actuals mètodes col·legiats de presa de decisió en la universitat i l'estructura institucional que li és pròpia, per les formes de gestió de les grans empreses privades: la supressió del romanent de democràcia universitària i de l'autonomia universitària. En un sentit més ampli i, de fet, acurat al caire de les propostes que els governs estan elaborant, governança és el conjunt de reformes que afecten a la universitat pública. Les principals, sense perdre de vista l'atac a la democràcia universitària, són: substitució de les vies de finançament públic per les vies de finançament privat, augment dels preus dels estudis universitaris i reforma de les polítiques de beques per substituir-les per models d'endeutament estudiantil, reducció i precarització de les plantilles de PDI i PAS i orientar la investigació que es desenvolupa a la universitat per garantir la transferència de coneixement al sector privat. Per tant, sense entrar amb precisió en la qüestió, governança és l'eina, és a dir, les principals línies d'actuació de les classes dominants per reformar la universitat.

Aldo Reverte, CJC-Diagonal.

Etiquetes de comentaris:

dijous, 2 de maig del 2013

L'atur, la por i el capitalisme.

Ahir es van conèixer les dades de l'Enquesta de Població Activa. La taxa d'atur a l'estat espanyol ja arriba al 27,16% (6.202.700 persones sense feina), i la juvenil ja arriba al 57%, unes dades esgarrifadores. Unes dades que són l'evidència de la situació d'emergència social en que es troba l'estat; una evidència, a més, de l'escletxa ja insuperable que separa la joventut de la resta de la població activa. Es fa cada vegada més patent que les proclames que defensaven les reformes laborals, del PSOE primer i del PP després, no eren més que mentides. No eren més que excuses de mal pagador per augmentar la seva competitivitat en base a la nostra pobresa.
Ells ho tenen molt clar; per redreçar la situació de crisi del capitalisme han d'abaratir els costos humans. Pensen que la riquesa la creen els empresaris, que el que abans es deia “reproducció de la força de treball” és una cosa passada de moda. Tenir una massa treballadora que torni al dia següent a treballar no requereix donar, a aquesta, una vida digna. Total, si no vénen tenen tot un gruix de població que espera amb gran ansietat poder treballar. Una sanitat, una educació, un habitatge i una alimentació digna són luxes -deuen pensar- en temps de crisi. Hi ha gent que fins i tot s'ho arriba a creure. Bé, desgraciadament molta. També és molta la gent que creu que abaixant salaris la cosa anirà millor per les empreses. Potser sí, però acostuma a passar que de les grans dades macroeconòmiques, i d'aquells balanços que tenen moltes línies en ascens, les persones que viuen del seu treball s'emporten molles microscòpiques
En tot cas, molta gent acostuma a pensar-ho fins que un bon dia li treuen la casa, ha d'anar sovint al banc d'aliments o ha de fer mil tripijocs per mantenir la família. Aquí comencen a canviar moltes coses, però apareix la por. Bé, la por apareix abans, però s'acostuma a barrejar amb la supèrbia del que mirava “Callejeros” i es sentia feliç de no ser tant desgraciat. La por ho paralitza tot, és el principi del poder d'aquells que basen la seva riquesa en viure del treball d'altres, d'endeutar a la gent, en definitiva, d'aquells que s'enriqueixen amb el robatori constant i legal conegut com a capitalisme. La por, sigui quin sigui l'origen, es combat en grup, de forma col·lectiva, i s'acostuma a superar quan es coneix d'on ve i qui són els veritables culpables.
Juanma Rodríguez

Etiquetes de comentaris: