Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.
Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.
El 25 de Abril era una tradición familiar. Con mi abuelo en la memoria, seguíamos cada año los mismos ritos: mi madre compraba claveles por la mañana y marchábamos en dirección a la manifestación que bajaba la Avenida da Liberdade, siempre abarrotada de gente.
Para la generación de Abril, la de mis padres, la revolución de los claveles significó la posibilidad de un mundo nuevo, una redención que haría que la historia no volviera a repetirse. Fue la inmovilización de una idea que podría, quizás, construir una historia nueva.
Actualmente, cada 25 de Abril se sigue llenando la Avenida. Lo más fácil sería pensar que es simplemente un día de celebración nacional, otra tradición. Pero esa es la convicción de los que actúan al servicio de la pasividad, que sirve para clausurar la historia en la eterna repetición de lo mismo, inmutable e injusta. En realidad, el 25 de Abril es la señal inequívoca de que la historia no pudo redimirse, sino que camina acelerada hacia algún abismo y que los que la sufren no se conforman con ello.
La conmemoración de la revolución Abril siempre ha sido el espejo de su país y hoy es el reflejo de un país disuelto en una austeridad asfixiante, de un gobierno conservador y pasivo ante el creciente desespero de los que piden su ayuda.
La tradición sirve para colmar la flaca memoria de la historia: por eso la Avenida da Liberdade insiste en llenarse de gente año tras año, y mi madre en comprar claveles y mi padre en bajar la Avenida. Puesto que todos somos dueños de una memoria desordenada, la pervivencia simbólica del espíritu de Abril nos debería bastar para mirar con recelo el presente, un presente que parece ser de nuevo el retorno de lo que nunca se marchó realmente.
La República, recolzada en els sectors populars i la classe treballadora, portava sota el braç un nou procés constituent.
Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
Amb aquestes paraules, Francesc Macià iniciava el seu discurs al poble de Catalunya, que es concentrava a la Plaça Sant Jaume el 14 d'abril de 1931.
Després de 57 anys des del final de la I República i l'inici de la Restauració borbònica, amb Alfons XII, de nou, s'obria a Catalunya i a l'Estat espanyol la possibilitat de construir un sistema democràtic, progressista, amb justícia social, pacífic i on els pobles i nacions poguessin conviure de manera fraternal. El règim borbònic va oferir moltes resistències a l'arribada de la II República. L'exemple més sagnant d'aquesta resistència fou el suport al general Miguel Primo de Rivera i la seva dictadura (1923-1930).
Malgrat tot, la victòria a eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 per part de la conjunció republicano-socialista va trencar tota la il·lusió als monàrquics i a la resta de sectors privilegiats i conservadors espanyols que encara volien allargar el regnat d'Alfons XIII. La monarquia espanyola era la cara més visible d'un règim en crisi, corrupte, uniformitzador, antidemocràtic i defensor dels privilegis de les minories socials.
La República, recolzada en els sectors populars i la classe treballadora, portava sota el braç un nou procés constituent per trencar definitivament amb aquell règim i dur a terme la democratització política, social, cultural, econòmica... Els paral·lelismes amb la situació actual són evidents. Estem vivint el final del règim postfranquista i de segona Restauració borbònica. La crisi mundial també es ben present com la sorgida del crack del 29, la corrupció endèmica, l'atur massiu, l'enduriment de la repressió estatal, l'ofensiva del nacionalisme espanyolista i les polítiques que protegeixen els sectors poderosos i desballesten els serveis públics són els signes més evidents d'aquest final de règim. També es fa cada cop més evident per a cada cop més gent, la necessitat d'un altre procés constituent, per enderrocar el règim i construir la democràcia.
Això
que llegeixes és el Revolució. El Revolució és l’òrgan d’expressió dels
Col·lectius de Joves Comunistes CJC, i ara, es retroba a la xarxa. Som i
serem aquí per tal que ens pugueu llegir de la manera més propera i
assequible que coneixem, en format digital.
El
Revolució reneix amb l’esperit de transmetre a la joventut allò que la
joventut espera, una petita revolució en cada frase, una plataforma per a
pensar críticament, una manera d’enfrontar-nos al món amb ganes de
canviar-lo, amb idees i amb motius. El revolució és un projecte que neix
amb humiltat, però també amb valentia, amb energia i amb paciència, amb
la intenció de ser l’altaveu de tots aquells qui ho vulguin i de tirar
endavant informant, explicant, comentant tot allò que preocupa no només
als Col·lectius de Joves Comunistes, sinó a la joventut del nostre país.
Volem ser allò que llegiràs tu, el que llegiran els teus companys de
classe, de feina, les teves veïnes i amigues, la gent del teu voltant.
Volem ser al teu costat, explicar-te qui som i què ens preocupa, caminar
amb tu, i amb ella, i amb ell, endavant, per a canviar tot allò que no
ens agrada i per reafirmar-nos en allò que sabem que estem fent bé.
El
Revolució vol ser una petita revolució a la xarxa i a la vida, si més
no, a les vides de totes aquelles que hi escrivim amb ganes de dir allò
que pensem perquè no tenim por, l’hem perduda, perquè ho tenim tot al
davant, i tot està per fer, i tot és possible. Carlota Freixenet i Albert Fajula
